Enguany el meu repte educatiu passava per la trinxera, de fet, fa anys que he agafat una certa estima a l’ensenyament en estos llocs. Crec fermament que l’educació pot canviar el món, i m’esforço per donar el millor de mi en els llocs més difícils i fer créixer així l’esperança. La trinxera és eixe límit subtil que per a mi marca la línia fina entre el sistema educatiu i l’abandonament escolar i, per tant, l’exclusió social.

Oficialment coneguda com a educació especial, he tingut alumnat amb problemes de salut mental, tals com psicològics, psíquics i conductuals.

Primer de tot ha sigut un curs acadèmic diferent, per tot el que ens ha envoltat, on puc dir amb rotunditat que s’ha complit el que vaig predir el primer dia que vaig entrar a treballar: “enguany vinc a aprendre més que a ensenyar.”

Jo em considero un escèptic, en tot. També soc molt escèptic amb el sistema educatiu. M’explico.

Entenc el sistema com un embut on s’intenta a força fer encabir tot l’alumnat per uns mateixos filtres, quan la realitat és diversa, i s’imposa en els contextos amb famílies desestructurades, amb dificultats econòmiques, separacions malavingudes de pares i mares, en barris conflictius, o simplement amb alumnat amb necessitats educatives especials per hiperactivitat, TDAH, TEA, TEL, o que simplement es mou per uns altres bioritmes que els de la societat en general.

Hi ha personal en l’administració que creu que fora del que és el sistema educatiu stricto senso queden els “ghettos.” Potser, sense ells voler-ho dir, han acabat afirmant que el sistema educatiu és excloent, o almenys no tan inclusiu com es pensa. La qual cosa jo també ho subscric, per desgràcia. I ací és on entren en joc els hospitals de dia/unitats educatives terapèutiques (UET/HDIA d’ara endavant) i els CAES (centres d’actuació educativa singular).

Les UET/HDIA són institucions que encara estan emparades pel sistema (per tant no són ghettos), i que, coparticipades per personal sanitari i educatiu, actuen com a últim flotador on l’alumnat es pot reenganxar a l’educació des d’uns altres paràmetres, amb la rehabilitació i el tractament, i agafant hàbits i rutines saludables, en higiene i estudi, que els poden ajudar amb el dia a dia i a progressar. En altres paraules, les UET/HDIA són un baròmetre excel·lent per a mesurar la qualitat de l’estat del benestar d’un lloc determinat, en tant que hi participen l’educació i la sanitat, dos dels seus pilars.

Sempre he cregut en les segones oportunitats. Les UET/HDIA representen estes oportunitats per a un alumnat que de ben segur, amb unes altres condicions, amb un context familiar més favorable i un sistema educatiu més ben reformulat i sobretot més inclusiu, tindrien cabuda. (Vaja per davant, que el fet que tinga una opinió sobre el sistema, no lleva que hi haja magnífics professionals de l’ensenyament i la sanitat que es desviuen pels seus alumnes/pacients, enguany ho he comprovat més que mai.)

Malauradament ens enfrontem a una societat més malalta, on no tardarem molt a comprovar com, a partir del confinament i del virus, augmentaran exponencialment els casos de malalties mentals (depressió, psicosi, esquizofrènia), més encara en el col·lectiu dels adolescents. Un col·lectiu fràgil i històricament mancat de recursos, que sempre ha estat vist des de la indiferència fins a la infantilització; de tot, menys dels que són: persones en trànsit cap a la vida adulta, amb molts dubtes i preguntes (i poques respostes).

Em fa la sensació que l’Administració no sap el que té al davant: les malalties mentals són un enemic descomunal que es trobarà amb un dèficit en inversió històrica. Cal:

• Més inversió i formació en serveis socials.
• Més inversió en les UET/HDIA.
• Més inversió en els centres ordinaris per a crear i/o augmentar, com més prompte millor, les plantilles de psicologia i psiquiatria. És una necessitat actual.
• Continuar millorant el descens en ràtio alumnat/aula. El professorat amb menys alumnat per aula és qui primer pot arribar a detectar abans que ningú casos d’assetjament o bullying.
• Més escolta proactiva cap a allò que funciona actualment, i menys imposició. Si hi ha un model que ha demostrat que funciona, analitzar-lo davant la possibilitat d’implementar-lo arreu del país, i no tancar portes.

Ens trobem en un moment molt important per tal de definir les polítiques i la inversió i fins i tot el futur de les UET/HDIA. La figura d’estes institucions és tan fonamental que al seu voltant hauria de generar el consens, la coordinació i la complicitat de tres conselleries com la de Polítiques Inclusives, Sanitat i Educació. Només d’esta manera es podrien assentar les bases per a un acord al voltant de les UET/HDIA, que són essencials per tal de garantir eixe accés universal a l’educació, però amb la necessària participació de la sanitat, i així evitar l’exclusió social, que és el fracàs i la vergonya de la societat. Sense eixa visió i concepció integral d’educació i sanitat no hi ha res a fer. Sense discriminacions. Amb inversió. Passem de les paraules als fets. Justícia social en estat pur.

*Vos facilito enllaços de la llei 12/2008 (derogada) on apareixen per primera vegada les UET/HDIA, amb la definició; la resolució de 27 de juliol de 2020, on es regula el funcionament dels centres d’Alacant i València (Castelló fa més de 10 anys que ja funciona).